Artículos, Invitados

Robinson Crusoe i les disfresses del poder, per Maria Dolors Renau.

Tot el que succeïa era real perquè passava en l’espai públic: no hi havia res de misteriós o secret. I malgrat tot, no fou visible i no era gens fàcil de percebre… perquè fins al mateix moment en què la catàstrofe va caure sobre tothom, va estar amagada, no per les realitats, sinó per l’eficiència del discurs, del llenguatge ambigu de gairebé totes les representacions oficials que, en enginyoses explicacions, feien desaparèixer els fets desagradables i la legítima preocupació”, Hannah Arendt, en el pròleg d’Homes en temps d’obscuritat, l’any 1968.

Cap acció de govern, a menys que sigui imposada per la força bruta, és viable sense el discurs corresponent. Avui correm el risc de creure’ns aquell que, per tal d’apaivagar una ciutadania espantada, se’ns mostra tan ben disfressat que pot arribar no solament a camuflar la realitat sinó a fer-la invisible. El primer i més insistent dels missatges és el que ens repeteix que les mesures que s’estan prenent són les úniques possibles respostes a esdeveniments fatals i incontrolables d’origen gairebé desconegut. Sobre l’escenari, la representació d’aquesta fatalitat ens arriba disfressada de frases empàtiques que exhibeixen una constant i “dolorosa comprensió” del sacrifici; sacrificis que, al seu torn, com ens diu Alex Grijelmo, apareixen camuflats sota una delicada, preciosa, capa d’eufemismes i pacificadores metàfores trufades de tecnicismes. Per acabar d’amansir-nos tracten també de dir-nos que la responsabilitat dels problemes i solucions recau sobre la mateixa ciutadania, que en el fons del fons, la culpa és nostra: hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, hem demanat massa crèdits…

Aquesta, però, és la versió light del discurs. Perquè cada cop mes, com un núvol tòxic i sense cap escrúpol ètic, es va assenyalant els “abusos” dels “aprofitats” que curiosament, una mirada fixa i severíssima identifica com a receptors de rendes mínimes, aturats, desnonats o “dependents”. Els més desvalguts serien, des d’aquesta òptica, causants de problemes comuns i els responsables de les seves pròpies desgràcies. No ens ha d’estranyar. Aquest repartiment de culpes, aquesta desviació de responsabilitats cap als més vulnerables s’escau perfectament amb la ideologia que ha fomentat l’individualisme i la competència com a motor del que s’ha entès per “progrés”. Si el benestar d’una persona no depèn d’altra cosa que del propi esforç i vàlua, i si els recursos comuns serveixen tan sols per limitar la llibertat, s’ha d’acceptar la responsabilitat personal pel fet de ser pobre o vulnerable.

Responsables únics del nostre benestar, seríem tots una nova versió de Robinson Crusoe, dependents exclusivament de la nostra habilitat per sobreviure en illes desertes, separades, lluny de cap forma d’espai comunitari i de les responsabilitats col·lectives… El discurs disfressat pretén amagar les actuals formes de domini, bo i fomentant la creença en la inutilitat de qualsevol alternativa, mentre descarreguen en els desvalguts la culpa de la pròpia dissort. D’aquí a la depressió individual greu hi ha tan sols una passa. Però la realitat desborda el discurs, es filtra i es mostra per totes les escletxes de la vida quotidiana. Cada cop són més les persones indignades i propositives. Ens cal. Perquè si aquests despietats discursos s’enforteixen, alguns col·lectius esdevindran els bocs expiatoris del malestar social. I no hi haurà prou professionals de la salut mental en el món per alleujar tanta malaltia social convertida en malaltia individual.

Aquest article va ser publicat en El Punt Avui el 10 de maig de 2012. Publicat en aquest blog d’acord amb la seva autora.
Anuncios

Comentarios

Un comentario en “Robinson Crusoe i les disfresses del poder, per Maria Dolors Renau.

  1. No puc per més que estar d’acord amb l’anàlisi de la Dolors. Encertat i lúcid, deixa al descobert i ben dibuixat el perill de creure’ns els discursos oficials sobre la catàstrofe que ens ha caigut a sobre. Caldrà, però, aprofundir (Dolors, per què no comences?) en plans concrets, els plantejaments de les persones indignades (potser ja més cabrejades que altre cosa) i propositives.

    Publicado por Josep Maria Procházka | 11/05/2012, 13:23

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: