Artículos, Invitados

25N: Ser o no Ser, per Ernest Pérez-Mas.

No et  quedes a contemplar

Aquests instants que ara vénen

Baixa al carrer i participa

No podran res contre un poble unit, alegre i combatiu

Vicent Andrés Estellés

El proper 25 N hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Com tantes altres vegades en aquest país les eleccions es juguen en un terreny de joc definit per dos components:  l’eix ideològic i l’eix nacional. El primer representa el fer i el segon és el ser col.lectiu. La gran diferència és que enguany el pes del segon és molt més alt que el primer. En aquestes eleccions Catalunya es juga el seu ser o no ser davant el món.

En l’àmbit econòmic a tot l’estat espanyol  el deute de les famílies és de 840 miliards d’euros, dels quals 680  miliards són hipotecaris, i el deute de les empreses és de  1,3 bilions d’euros.  Sumats són 2,2 bilions d’euros equivalent al 210% del PIB. El deute de les diverses administracions púliques pujava al final del 2011 a 734 miliards d’euros més. Només l’any 2011, l’ùltim del govern Zapatero, l’Estat Espanyol va recaptar 104.145 milions en impostos  i en va gastar 151.095 generant un dèficit adicional de 46.950 milions d’euros. En el decurs d’aquest 2012 les xifres han empitjorat encara més fins al punt que el deute públic espanyol acabarà aquest any en un 85,3% del PIB i les previsions de l’any vinent són que pugi fins al 90,5%. Espanya és l’estat del món occidental amb un endeutament més alt que no toca més remei que reduir i el govern que hi hagi es veurà obligat a retallar despeses o apujar impostos per complir la política financera dictada pels nostres prestadors que no variarà independentment de qui governi.

Tot i amb això els governs espanyols continuen pressupostant inversions sense retorn en zones no productives basades en criteris polítics i no econòmics, afavoreixen el rescat públic de bancs que haurien de plegar per comptes d’abocar-hi  40 miliards d’euros i no tenen polítiques industrials ni fiscals ni laborals que afavoreixin la competitivitat  exterior,  atès que la demanda interna trigarà anys a recuperar-se. El regne d’Espanya està molt a prop del rescat i de la fallida dels quals no en sortirà en mots anys.

En aquest context el govern català no troba finançament exterior  i un país que aporta any rere any 18 miliards d’euros a la resta de l’estat, equivalents al 8% del seu PIB i que és  aportador net a la Unió Europea, troba que ja no pot donar als seus ciutadans els serveis que aquests paguen i a sobre és maltractat, insultat i combatut culturalment, lingüísticament i econòmicament per l’estat del qual forma part. La pregunta que es fa la ciutadania en aquests moments és: l’estat espanyol afavoreix la defensa i projecció exterior de la identitat, la cultura, la llengua i l’economia dels catalans i garanteix la millora el seu benestar ? la resposta clara avui es rotundament no.

Les eleccions catalanes no seran doncs sobre què fer, perquè les migrades competències del govern de la Generalitat i el seu endeutament  no permeten remuntar gaire la situació.  Ideològicament tampoc no hi ha gaire diferències perquè la situació econòmica i les receptes que ens arriben per a superar-la només presenten matissos diferents; recuperar l’impost de transmissions ens aportarà 60 milions d’euros i esdevenir el país amb l’impost rècord al treball del 60% faria baixar la recaptació pel nombre d’executius que canviarien la seva forma de tributació o la seva seu. En aquestes eleccions Cataunya es juga el seu ser o no ser, esdevenir una nació igual als estats presents a l’ONU o esdevenir una regió arrossegada la fallida econòmica i moral dins l’Estat Espanyol.

Durant anys el catalanisme majoritari, des dels seus inicis moderns a meitat del segle XIX i fins al 2010, ha pretès transformar Espanya en un estat modern i respectuós amb la seva diversitat nacional, cultural i lingüística, sovint postergant les seves pròpies reclamacions per afavorir la situació espanyola comuna. Però aquest model  de comportament s’ha exhaurit.

Catalunya és un país de gent de pas, emprenedora, tolerant, pactista, amb un ascensor social que funciona i amb lideratges mundials en diversos sectors: automòbil, químic, farmacèutic, gastronòmic, maquines eina, artístic, esportiu. Un país de la mida de Suïssa, Bèlgica o Dinamarca. Un país que després de diverses guerres perdudes i períodes d’opressió violents, i  300 anys més tard d’haver perdut el seu estat propi pel “justo derecho de conquista de Castilla” continua mantenint la seva identitat i integrant persones vingudes de tot arreu. Un país amb una economia diversificada i oberta al món com Holanda, que representa el 16% de la població de l’Estat, el 19% del seu PIB, el 26% de les seves exportacions industrials i que només té el 9% del seu stock de capital públic. Un país que exporta un 65% de la seva producció, de la qual el 47% va a Espanya i el 53% a la resta del món. Si Catalunya tingués un banc central, el superàvit en la balança de béns (balança comercial) i serveis amb l’estranger faria augmentar les seves reserves de divises, tal com passa a Dinamarca, Holanda, Alemanya i altres països nòrdics.

A Catalunya un 25% de la població ha manifestat desitjos independentistes històricament a les enquestes fetes en democràcia, són els independentistes sentimentals o identitaris. Un percentatge similar s’hi ha sumat arran de la constatació del fracas de l’Estatut del setembre del 2005, ribotejat per les Corts espanyoles  I mutilat pel tribunal constitucional el juliol del 2010 quan Espanya va decidir que no volia canviar el seu ser tot negant a Catalunya el seu caràcter nacional: són els independentistes ex-federalistes. Finalment la crisi ha fet evident el greuge econòmic a una part de la població d’origen espanyol, palesant el cost afegit inassumible que ser espanyol representa per als ciutadans Catalans: són els independentistes de butxaca. Aquestes tres onades de ciutadans van formar el tsunami que el passat 11 de setembre va portar 1,5 miions de Catalans a manifestar-se pels carrers de Barcelona a favor de l’estat propi d’una manera pacífica, democràtica I raonada.

El món ens mira, I l’endemà del 25N comptarà quants diputats s’adscriuen al costat sobiranista I quants volen continuar encara dins Espanya. Aquells que durant anys han negat el dret a l’autodeterminació al.legant que ja ens autodeterminem en cada elecció no podran oposar-se al fet que, si una majoria de diputats sobiranistes és escollida al Parlament de Catalunya , el camí cap a la plena sobirania nacional sera obert. No sera fàcil, però l’alternativa fóra l’extinció com a país I com a societat pròspera. Com deia Gandhi primer t’ignoren, després et menyspreen I quan finalment et combaten , saps que guanyaràs.

Al cap de 300 anys els Catalans podem inciar el camí de recuperació del nostres propi estat per estar en peu d’igualtat amb les altres nacions sobiranes del món. Començar  il.lusiona

Ernest Pérez-Mas

Anuncios

Comentarios

Aún no hay comentarios.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: